En esta pàgina podràs obtindre informació (localització, número de nínxol i fila i un plànol de la situació aproximada marcat en color blau, biografia i fotografia) dels difunts inhumats il·lustres al cementeri municipal del Magnífic Ajuntament de Borriana.
Costat dret
118
4
Vicente Moliner Nadal.- Va ser l'últim alcalde de la II República. Va nàixer el 27 de març de 1903. Son pare tenia un forn al carrer de Santa Bàrbara, que és el que va de l'Escorredor a l'antiga seu de la Telefónica. Encara que en va aprendre l'ofici, prompte va demostrar interés pels estudis. Es va formar al Seminari del Desert de les Palmes, i va prosseguir els estudis a l'Escola de Magisteri. Va ser mestre nacional a l'Alcora i després a Borriana. Quan acabava la seua jornada, impartia classes nocturnes als treballadors al Centre Obrer Alba Social, al Raval. Va ser un dels fundadors del PSOE i la UGT de Borriana. La seua entrada en la vida pública va tindre lloc en les eleccions de febrer de 1936. Després de ser triat alcalde Miguel Alonso Viana –que va substituir Víctor Marín–, va ser regidor d'Instrucció Pública, càrrec que ocupava quan es va iniciar la Guerra, i que va abandonar a l'octubre d'aquell any, veient tot el que estava passant, inclòs l'assassinat de diversos exalcaldes com Marín. Al gener de 1937 el govern de la República, que també estava contra el caos revolucionari, va intentar controlar la situació que se li n’havia anat de les mans ordenant la dissolució de tots els comités executius locals que van cometre tot tipus d'atrocitats. Moliner tornaria a l'Ajuntament el 25 de febrer de 1937, però com a alcalde. A pesar del context bèl·lic, durant el mandat de Moliner es van iniciar les obres del Grup Escolar Historiador Viciana, les escoles de Santa Bàrbara i les obres de condicionament de la carretera del Port, que van començar el 18 d'octubre de 1937.
Quan el 5 de juliol de 1938 les tropes del general Aranda van ocupar Borriana, la família de Moliner es va traslladar a València. Al març de 1939 tenia els salconduits per a anar-se'n amb un dels vaixells que van salpar de València amb refugiats; no obstant això, va decidir quedar-se perquè la seua dona estava embarassada, i estava convençut que no els ocorreria res a aquells que no tingueren les mans tacades de sang.
Va ser detingut el 3 d’agost de 1939, i conduït a declarar al quarter de la Guàrdia Civil de Borriana, on va reconéixer la seua militància política i va negar haver participat en els assassinats i excessos comesos pel Comité Executiu Local i la Columna de Ferro, quan ja era ell alcalde. El van acusar de “responsable de tots els excessos comesos en esta població per les hordes roges” i el van portar davant d'un Consell de Guerra que es va celebrar el 7 de desembre de 1939. Mentrestant, va estar empresonat a la Mercé, junt amb altres 1.600 republicans, com el seu col·lega, el mestre Francesc Roca i Alcaide, autor de la “Història de Borriana”. El mateix dia del juí –que es va celebrar com de costum al Gran Casino–, el tribunal va fer pública la sentència, que el condemnava a la pena de mort com a “responsable més o menys directe de tots els actes que es van realitzar a Borriana”. Ja amb sentència ferma va ser traslladat a la presó model de Castelló. La seua dona, Maria Abad, va fer moltíssim perquè li commutaren la pena. Inclús la viuda de Chicharro, el marit de la qual havia sigut conservador, va escriure una nota d'intercessió, “tinguen la bondat d'atendre esta família que van ser amics del meu marit”. Va ser afusellat el 21 de maig, a les cinc de la matinada, junt amb l'exalcalde de Vila-real, Pascual Cabrera.
Costat dret
126
4
Costat esquerre
126
5
Costat esquerre
48
4
Joaquín Echevarría Peris.- Va morir el 13 d'abril de 1925 a l’edat de 42 anys, d'una simple ferida en un dit, però, com que llavors no existia la penicil·lina –va començar a comercialitzar-se en 1943–, se li va infectar i van haver d'amputar-li'l; al cap d'unes setmanes li van tallar la mà i més tard el braç, sense que pogueren detindre l'expansió de la necrosi. Joaquín Echevarría era germà de Pedro Echevarría (se suposa que les seues restes van ser traslladades amb les del seu oncle, Joaquín), enginyer industrial, poeta mordaç i intel·lectual –que va destacar especialment pels seus tres llibrets de falla per a l'Escorredor i la Ravalera–, i nebot de Joaquín Peris Fuentes, “el Bou roig”, exalcalde i ciutadà il·lustre de Borriana. Joaquín Echevarría era d'esperit emprenedor i, en els començaments de l'aviació, va voler traure's el títol d'aviador i se’n va anar en 1911 a Pau, al sud de França, on es va registrar com el segon pilot titulat de l'aviació civil espanyola. Echevarría tenia passió per la velocitat; primer es va dedicar al ciclisme i després va ser corredor professional de motos. També tenia una gran afició a escriure i organitzava tertúlies culturals.
Bloc A
13
2
Milagros López Juan.- Va morir el 26 de juliol de 1938 a l’edat de 21 anys. Dos anys abans, quan en tenia 19, va ser la primera reina fallera que van tindre les Falles de Borriana. Després de nou anys sense falleres, en 1936, van plantar monument i van nomenar les seues falleres majors i les seues dames d'honor la Mercé, la Vila i el Pla. Milagros López Juan representava la Mercé, juntament amb Lolita Ferrada, Lolita Diago, Teresita Ventura i Teresita Colomer. El 16 de març de 1936, quatre mesos abans d'iniciar-se la Guerra Civil, i dins del programa de festes organitzat per l'Agrupació de Cultura i Belles Arts, es va organitzar una gran funció al Teatre Oberon, presentada per Juan Bautista Tejedo Beltrán “el Bessó”, per a la presentació de les falleres de 1936, i les tres que optaven a l'elecció de la primera reina fallera major de Borriana. Estes eren Milagros López Juan per la Mercé, María Gozalbo Ferrando per la Vila, i Vicentita García Vicent pel Pla. A cada espectador que va acudir al Teatre Oberon –anomenat així pel barco Oberon, de la companyia Mala Real Holandesa, en què exportaven els propietaris del Teatre–, juntament amb l'entrada, se li va donar una targeta que tenia tres cupons amb els noms de les aspirants, per tal que retallaren el nom de la reina de la seua elecció i la depositaren en una urna. El resultat de l'escrutini va donar com a guanyadora Milagros López Juan, que es va convertir en la primera reina fallera de Borriana. El 18 de març de 1936 va tindre lloc a la Societat Casino Borrianenc el primer ball en honor a la reina fallera.
Bloc B
43
1
Juan José González González, “el Rei dels gitanos”. La seua tomba sempre ha sigut una de les més visitades del cementeri. La seua sepultura, sobre pedra negra, amb una fotografia “post mortem”, sota la qual consta el seu nom i data de l'òbit, i una reixa, encara li donen major halo de misteri.
Al Rei dels gitanos li deien Juan José González González i, segons consta en l'acta de defunció del dia 4 d'abril de 1912, va nàixer a Iniesta, província de Conca. Era casat pel ritu gitano amb Antonia Escudero Giménez, de 23 anys, natural de Daroca (Saragossa) amb domicili al llit del riu. Va ser al costat del riu Anna, prop del pont del camí de la Cossa, on va morir a l'edat de 33 anys. Era fill de Juan José i Micaela i, de professió, tractant d'animals. Va tindre dos fills de la seua unió amb Antonia Escudero: Ramón i Teresa.
Es va dir al seu moment que el van apunyalar després d'una discussió i que el van portar a l'hospital de Sant Blai. El comunicat mèdic que es recull en l'acta de defunció diu que va morir a la una de la matinada d'una pleuropneumònia.
A Nules, on estava el partit judicial, es va jutjar el 8 de juny de 1914 els presumptes criminals: Antonio Ruano i Enrique González, però mai es va saber quina va ser la sentència.
Els seus besnets Juan, Francisco i Ramón González, que resideixen a Castelló, van contar que l’anomenaven el Rei del gitanos perquè, com ells diuen, era “un home de respecte” que per la seua saviesa exercia una autoritat en la seua família i en la col·lectivitat gitana de tota la província. “La seua mort”, asseguren, “va ser un acte de covardia”. Conten que, contràriament al que es pensava, en el sentit que la causa de la mort havien sigut diverses navallades, va perdre la vida d'un tir a traïció. “El nostre besiaio es va barallar i va acudir un sereno a posar pau. Com que era una persona coneguda, que havia viscut tota la vida a Borriana, el sereno, que sabia qui era, li va dir: «González, anem-nos-en i deixa-ho estar», i se'n va anar amb el sereno. Va ser llavors quan el qui el va assassinar va aprofitar la llum del fanal del sereno per a apuntar-lo i matar-lo a traïció”.
Bloc C
63
4
Antonia Fenollosa Pérez va nàixer a València el 26 de juny de 1897. Era filla de José Fenollosa Pérez, nascut a Benifairó (descendent de la finca de la Regenta a les Alqueries), i de Beatriz Pérez Gómez. Son pare, també metge, va començar a exercir al carrer del Cid a Borriana a partir de 1898, on encara viu part de la descendència d’Antonia.
L'estudi fet pel catedràtic de Geografia de l’IES Ribalta Francesc Mezquita Broch1 ens ha permés apropar-nos a la figura d’Antonia Fenollosa Pérez, coneguda al poble com «Donya Manolita», destacada borrianenca que a dia d’avui ens era gairebé desconeguda per a la majoria de la població.
Criar-se en un ambient culte i, sens dubte, les seues facultats intel·lectuals, degueren afavorir la seua passió per l’estudi. Tant és així que va traure el batxillerat al Francesc Ribalta de Castelló amb excel·lents qualificacions. En obtindre el batxillerat va ingressar a la Facultat de Medicina de València l’any 1915. Allí va cursar un any preparatori i sis de llicenciatura. Antonia va obtenir la qualificació d'excel·lent. A l'orla de 1922 apareix com una de les dues dones a llicenciar-se. Al costat d'elles figura el que seria el seu marit, també metge, Rafael Arnau Català, natural de Moncofa.
Van casar-se l’any 1924 i tingueren una filla, Josefa Teresa, i un fill, Rafael. Rafael també seguiria els passos dels seus pares i acabaria llicenciant-se en medicina en l’especialitat de tocoginecologia.
Poc sabem de donya Manolita entre 1924 i 1937. Va estar alguns anys a la Vilavella, on el marit va ser alcalde; va nàixer la seua filla l'any 1924 i el seu fill en 1930. En 1936, hi havia hagut un colp d’estat i s’havia encetat una guerra, i el seu marit, que va ser alcalde durant poc més de dos mesos a l'inici de la República (1931), va haver de marxar a la guerra com a metge militar i després va ser exiliat. Mai va perdre el contacte amb el seu home i pare dels fills. Aquest, exiliat a Mèxic, va morir l’any 1974.
La seua consulta i sa casa es trobaven al carrer del Cor de Jesús, 14 (on encara viu una de les seues netes), si bé l’absència d’un sistema públic de salut propiciava que haguera d’anar a atendre les persones malaltes allà on es trobaren.
Amb el seu treball va aconseguir alçar l’embargament d’aquesta casa en un temps rècord, al final de gener de 1941 ja no pesava cap càrrec sobre aquesta promogut per les responsabilitats polítiques del seu marit, tal com es va publicar en el BOP de Castelló.
Era una dona seriosa amb el seu treball, recta i professional. És recordada pel seu bon fer en el camp de la medicina amb una especial habilitat per a tractar els problemes oculars.
Donya Manolita va exercir la medicina fins a la fi dels seus dies, a l’agost de 1965. No va arribar a jubilar-se perquè un atac al cor li ho va impedir a l’edat de 68 anys. Li’n quedaven dos per a retirar-se.
Perquè siga recordada com a gran professional i servisca de referència a tota la ciutadania, en especial a les dones, volem reivindicar la seua figura i els durs avatars de la seua vida.
1 Mezquita Broch, Francesc: «Les primeres dones farmacèutiques i metgesses de Castelló». Revista Ribalta. Quaderns d’aplicació didàctica i educació. Núm 12. Castelló de Plana 2007
Bloc D
110
3
Vicente Escobar López.- Va ser alcalde de Borriana entre l'11 de gener de 1924 i l'1 d'agost de 1927. Va entrar a governar el municipi quatre mesos després que es proclamara la Dictadura Militar de Primo de Rivera.
Al març de 1924 l'alcalde va rebre el subsecretari del Ministeri de Foment, el general Pedro Vives Vich, per tal que vera la platja en què havia de construir-se el Port i la forma en què es carregaven les taronges al Grau, amb barcasses, amb la marineria banyant-se fins al pit, la qual cosa va portar a dir al general: “açò és inhumà i quasi salvatge!”, com més tard també relataria l'escriptor nord-americà James Michener.
Vicente Escobar va encapçalar el seguici que va rebre el general Primo de Rivera el 20 d'abril de 1924, per a assistir a la benedicció de la bandera del Sometent de Borriana. La recepció va ser fastuosa, entre altres coses per a veure si d'una vegada per sempre ens construïen el Port.
L'11 de maig de 1927, a causa de les estretes relacions afectives i comercials, l'Ajuntament de València decideix posar el nom de Borriana a un carrer paral·lel al del Comte d'Altea. La inauguració de la placa retolada del carrer de Borriana va tindre lloc el 19 de maig, i fins allí es va traslladar l'alcalde amb tota la corporació municipal, acompanyats de dos macers i un alguatzil.
El 5 de novembre de 1927 va morir Vicente Escobar mentre era alcalde, la qual cosa va motivar una gran manifestació de dol a la nostra ciutat.
AIA
4
2
Vicente Forner Tichell.- Va nàixer a Borriana en 1850. En la seua infància va acudir a les escoles oficials de l'exconvent de la Mercé. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Castelló, on va obtindre tretze premis extraordinaris. Va cursar després la carrera de Dret a la Universitat Literària de València i va assolir la qualificació d'excel·lent. Juntament amb altres valuosos personatges de Borriana, va crear un col·legi de segona ensenyança batejat com a “Col·legi Viciana”, on va exercir una càtedra. L'Ajuntament, en 1882, el va nomenar el seu advocat assessor. També va ser jutge municipal i encarregat per a la confecció de les ordenances municipals dels Sindicats de Policia Rural i d'Aigües. En la seua joventut va ser col·laborador de diversos periòdics i a les acaballes de la seua vida va escriure dos importants obres: “La casa solar de los Viciana” i “La familia de los Viciana”, una gran obra d'investigació l'edició de la qual va costejar l'Ajuntament. Va morir en 1928 quan preparava diversos estudis sobre els poblats ibers de Borriana i els primers habitants de la nostra ciutat.
ADA
13
2
Juan Bautista Tejedo Beltrán, “el Bessó”. Va nàixer el 12 de novembre de 1877 i va morir a l’edat de 75 anys, el 2 de desembre de 1952. Li deien “el Bessó” perquè va tindre un germà bessó que va morir tot just nàixer. Va assistir durant la seua infància a l'escola del mestre Mariano Selma. Més tard, va cursar el batxillerat a Castelló i ja va deixar mostres de la seua passió per la literatura. No obstant això, se’n va anar a València a estudiar Medicina, encara que no va tardar a tornar-se’n a Borriana, sobretot arran de la mort de son pare. Va treballar com a oficial del jutjat de Borriana a les ordres del secretari judicial Carles Sarthou –doctor en dret nascut a Vila-real que en 1920 va ser traslladat a Xàtiva, on va dedicar les seues millors energies com a arqueòleg i historiador– . D'este càrrec va passar a ser comptable de la serradora Ros Monfort. A l’edat de 38 anys, el 4 de gener de 1915, va ser nomenat cronista i arxiver de Borriana i, l'1 de juny de 1916, secretari de l'Ajuntament. Com a poeta costumista no va haver-n’hi un altre que arribara a descriure amb tanta precisió i ironia la forma de ser i els sentiments d'aquella Borriana que li va tocar viure. Els seus col·legues en l'art d'escriure versos, com Pedro Echevarría, el van qualificar de “l’as dels poetes”. Entre les seues cèlebres frases cal recordar la de: “Civis romanus sum!”, “Soc de BORRIANA!!”
AIA
269
1
Juan Estornell Moliner, “Juanitín”.- Va morir el 19 de novembre de 1985, a l’edat de 61 anys. Era un personatge molt estimat a Borriana, que recordava i coneixia el nom de quasi tots, i es parava a preguntar per les persones absents, encara que fera molt de temps que hagueren mort. Alguns gaudien anomenant-lo “Pepito”, la qual cosa el treia de polleguera i feia que proferira insults. Empalmava els cigarrets i tots els dies visitava la creu dels caiguts que hi havia al Jardí del Bes, amb independència de les circumstàncies meteorològiques. Sempre arrossegava un carro, que de vegades abandonava al mig del carrer –quan l’anomenaven “Pepito”-, cosa que provocava embossaments. En aquell carro transportava tot tipus d'efectes, com ara cadires, que portava a sa mare perquè les reparara.
ADA
24
2
Juan Bautista Mingarro Sales.- Va ser alcalde de Borriana entre el 15 de juliol de 1907 i el 30 de juny de 1909. Era metge, igual que el seu germà, Vicente Mingarro Sales, que va ser el primer director de Sanitat Marítima que va haver-hi a Borriana, i que va morir el 13 de febrer de 1909. També va ser metge dermatòleg el seu fill Juan Bautista Mingarro Benlloch, casat amb Irene Caballero, les tres filles del qual, Irene, M. Carmen i Teresa, encara viuen al carrer de la Carrera. Per aquella època es va inaugurar el Teatre Oberón –actualment Teatre Payá–, pels germans Modesto i Víctor Marín Navarro i Ricardo Minué, que hi van posar el nom d'Oberón com a símbol de la bona sort que havien tingut carregant les taronges al vaixell Oberón de la companyia Mala Real Holandesa fins al port d'Amsterdam, ja que mai se’ls va malmetre ni un sol embarcament. Governava Espanya en aquell moment Antonio Maura, i el monarca era Alfons XIII.
El 27 de març de 1908 la corporació i la banda de música van anar a l'estació a rebre a qui era ministre d'Hisenda i senador vitalici Juan Navarro Reverter, que venia per concórrer a l'Assemblea Agrària Tarongera.
Mentre era alcalde Juan Bautista Mingarro Sales, va nàixer qui més tard seria el cardenal Tarancón.
AIA
105
2
Manuel Peris Fuentes (1857-1932).- Va ser un altre dels personatges destacats de la saga dels Peris Fuentes. A pesar de la coincidència de cognoms, era cosí germà de Joaquín i també va estudiar lleis. Anys més tard apareixeria citat en el llibre acadèmic “Curso de Historia del Derecho Español” d'Alfonso García-Gallo, la primera edició del qual es va publicar a l'octubre de 1946. Va ser alcalde de Borriana entre 1895 i 1897 i membre actiu de Lo Rat Penat, associació fundada a València en 1878. Historiador i poeta, va reunir 1.500 refranys que va publicar en 1928. En 1931 es va veure immers en una gran polèmica, després de formar part d'un jurat que va decidir deixar desert el Premi del Llibret de Falla d'aquell any –premi que ell mateix havia guanyat en 1929–, a causa, segons la versió, del fet que es clavaven amb el clergat o, millor encara, del fet que joves poetes ja li feien ombra. Aquella decisió va provocar el famós “Manifest Faller” que va encapçalar Pedro Echevarría, en el qual el deixaven com un drap brut, i inclús li van recordar el seu passat maçó. Va desheretar el seu únic fill i va deixar tot el seu patrimoni a l'orde salesià, gràcies a la qual cosa va ser possible construir el col·legi salesià de la nostra ciutat, que va obrir les portes en 1940, huit anys més tard de la defunció del seu generós mecenes.
AIA
205
1
Juan Bautista Sanmartín Domingo (1873-1947).- Va ser un dels més actius líders obrers de la Borriana de principi del segle XX. Va posar la seua cultura i els seus coneixements, rebuts al si d'una família conservadora –va estudiar al seminari–, al servei dels treballadors, en especial als dels magatzems de taronges, i va aconseguir que es respectaren uns horaris, la qual cosa el va portar a enfrontar-se al poderós sector d'exportadors tarongers, que pretenien que es treballara de sol a sol. Sanmartín va ser el fundador de la societat sindicalista L’Alba Social, que era el sindicat obrer amb nombre més gran d'afiliats en les albors del segle passat, en contraposició a la Unió Catòlica Obrera, com ho demostra el fet que amb recursos propis foren capaços de construir l'edifici del Centre Obrer Alba Social, situat al Raval. Des de les seues responsabilitats com a líder sindical, va exigir la construcció del Port de Borriana per a evitar les penoses condicions laborals en què es carregaven les taronges al Grau, amb la gent ficada en l'aigua, en ple hivern, i els riscos que això implicava per a persones i mercaderia. Es va enfrontar políticament amb molts personatges de l'època, com Joaquín Peris, que tenia la concessió del Port, i amb Jaime Chicharro. També amb el borrianenc Vicente Cantos Figuerola, director general de Comerç al final del període de la crisi tarongera que va haver-hi entre 1914 i 1918, i amb Vicente Sales Musoles, que era el representant de la patronal.
Juan Sanmartín va ser un dels que van pronunciar un discurs el dia de la impressionant manifestació al Pla, la vesprada del 20 de març de 1917, sota el lema “Barcos, pa i treball!”, com a conseqüència d'una greu crisi que va tindre els seus orígens en la I Guerra Mundial, que va frenar les exportacions, i en la qual la desocupació i la fam van fer efecte entre la classe treballadora. La societat sindicalista L’Alba Social, anys més tard, quedaria integrada dins de la UGT, amb la qual cosa el protagonisme de Sanmartín es va anar diluint en favor d'altres dirigents sindicals ugetistes com Bautista Fortea o José Antonio Gimeno.
Ja amb 58 anys, després de proclamar-se la II República, va formar part, junt amb altres personalitats que més tard serien alcaldes, com ara Víctor Marín o Alonso Viana, del Comité de Conjunció Republicano-Socialista que va nomenar com a primer alcalde republicà el metge Rafael Arnau Catalá.
2AI
32
1
Vicente Cervera Perelló, “Pachón”.- Va morir el 20 de juny de 1979, a l’edat de 70 anys. Va ser un empleat modèlic de l'Ajuntament i un gran treballador. Tan prompte agranava, com agafava gossos, en qualitat de responsable de la gossera municipal, com portava las partitures de la banda de música. També repartia propaganda, apegava cartells de cinema i col·laborava amb algunes comissions falleres. Pachón tenia un defecte de pronunciació, la qual cosa afavoria que alguns –igual que a Juanitín– l’imitaren per a fer-lo enfadar. Però, sobretot, era una persona servicial i molt afectuosa, que es va distingir per la seua amabilitat fins a la seua defunció a la Residència de Càritas. Puc constatar que tenia una gran habilitat fent figures de paper –papiroflèxia–, que regalava als xiquets que s'acostaven a la Residència a visitar els seus familiars.
Panteó
1
0
Matilde Reig Figuerola.- Va nàixer a Borriana el 21 de juliol de 1909, i va morir, a punt de complir 65 anys, el 15 de juliol de 1974. Filla de Melchor Reig i Teresa Figuerola, està enterrada al costat dels seus pares i les seues dues germanes.
Matilde Reig va ser la secretària de l'empresari i financer mallorquí Juan March Ordinas, que va fundar la Banca March en 1926. La seua casa, en la qual va morir en 1974, és actualment la seu social de la Caixa Rural Sant Josep al carrer de la Carrera. També posseïa un bell xalet a la Malva-rosa -av. de la Mediterrània, 126-, amb coberta de teula blau marí, propietat actualment de la família Ríos Peset, i l'alqueria de La Salmantina, que va ser la casa de Jaime Chicharro, al terme de les Alqueries, al costat del camí de la Ratlla. Atesa la seua elevada condició econòmica, va ser una gran benefactora, sufragant, per exemple, en 1946, la campana de la Mare de Déu de la torre campanar, les obres de reconstrucció de la qual van finalitzar en 1945, després d'haver sigut dinamitada la matinada del 5 de juliol de 1938, hores abans que entraren les tropes nacionals.
Ossari
1
0
Vicente Sales Musoles, “el Roget de faroles”. Va nàixer a Borriana el 28 de desembre de 1883, i va morir el 31 de gener de 1958. Va estudiar el batxillerat a València i, més tard, Dret i Filosofia i Lletres, passant a Madrid on es va doctorar en ambdues carreres. El doctorat de Filosofia i Lletres, el va obtindre a l’edat de 17 anys, amb la qual cosa va ser el més jove doctor d'Espanya. Va treballar de passant al despatx de Niceto Alcalá Zamora -advocat de gran prestigi, que va iniciar la seua carrera política sent molt jove dins del Partit Liberal del comte de Romanones, i que va acabar sent el primer president de la II República-. Poc després, el 9 d'abril de 1916 va eixir triat diputat a Corts per la Seu d’Urgell, pertanyent a la dreta liberal republicana. Va ser president de la Secció Agrícola de la Confederació Espanyola d'Empresaris. Així que es va proclamar la II República, va ser proposat per a dos càrrecs que va declinar, amb la intenció de tornar a ser diputat. El primer, com a governador civil d'Alacant, i el segon com a ambaixador d'Espanya davant del Quirinal (Itàlia). El 28 de juny de 1931 va tornar a ser triat diputat per la província de Castelló. Finalment, sí que va acceptar un dels càrrecs que li va oferir el seu bon amic Alcalá Zamora, i se’n va anar com a ambaixador d'Espanya a Rio de Janeiro.
Panteó
2
0
Vicente Cañada Blanch.- Va nàixer a Borriana l'any 1900. Fill d'un comerciant de taronges, Vicente Ramón Cañada Mingarro, i de Dolores Blanch Simarro, quan comptava amb 20 anys d'edat es va traslladar a Londres per treballar al mercat de fruites del Covent Garden. El seu gran coneixement del negoci el va portar a convertir-se en el primer agent espanyol importador de taronges i verdures del Regne Unit. La seua activitat comercial, que ràpidament es va estendre per altres ciutats d'Europa, com Hamburg i Liverpool, va córrer paral·lela a una important activitat filantròpica. En Greenwich va adquirir un edifici destinat a l'ensenyament, que posteriorment es va traslladar a Portobello i que en l'actualitat continua funcionant amb el nom d'Instituto Español Cañada Blanch. La culminació del seu esperit filantròpic va ser l'entrega, després de la seua mort, l'any 1993, del seu patrimoni a la Fundació Cañada Blanch de València, que anualment atorga beques als estudiants de la nostra ciutat perquè perfeccionen el seu anglés al Regne Unit.
Panteó central
1
0
Jaime Chicharro Sánchez-Guío.- Va nàixer a Torralba de Calatrava, província de Ciudad Real, el 22 d'agost de 1889, al si d'una família de fortes conviccions carlines i catòliques. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes a Madrid, i posteriorment va cursar els estudis de Dret a la Universitat de Deusto de Bilbao, i la de Filosofia i Lletres a la Universitat Central, que més tard prendria el nom d'Universitat Complutense de Madrid. Va contraure matrimoni amb Dolores Lamamié de Clairac, amb qui fixaria la seua residència a les Alqueries, i amb la qual tindria tres fills. En 1919 va ser triat diputat a Corts pel districte de Nules. És en aquells moments quan comença el seu suport incondicional a Borriana. Va aconseguir reiniciar l'expedient de la construcció del Port en 1920. Una de les causes que s'havia esgrimit per a retardar la construcció del Port era l'existència d'un altre de molt pròxim a Castelló; a pesar d'això, i com a favor personal, el ministre d'Obres Públiques va passar per alt l'informe desfavorable i va aprovar un nou projecte que Chicharro va ordenar elaborar. Un any més tard es va publicar una reial ordre que aprovava el projecte del Port. La seua inclusió en els pressupostos estatals va donar l'espenta definitiva a esta infraestructura tants anys demandada. Les gestions de Chicharro van ser un èxit, i a això va contribuir el fet que el Govern de la nació estiguera compost majoritàriament per membres del partit conservador a què pertanyia. El 30 d'abril de 1920 l'Ajuntament el va declarar fill adoptiu, i el 2 de maig, al seu retorn de Madrid, se li va dispensar una gran recepció, alçant arcs triomfals en el seu honor. Va morir el 13 de gener de 1934 al sanatori de Guadarrama (Madrid), des d'on es van traslladar les seues exèquies a Borriana. El 2 de setembre de 1961, les seues restes van ser traslladades a un bell panteó, amb un crist, que cobreix la llosa, que va promoure la Comissió Promonument a Chicharro, que també va encarregar a l'escultor Octavio Vicent la figura que encara hui presideix el jardí del Pla. Junt amb ell hi ha les cendres del seu fill, José Chicharro Lamamié de Clairac, que va morir el 16 de juliol de 2006, a 90 anys d'edat, i que va ser subgovernador de Bata a Guinea Equatorial.
2AI
140
3
