Antonia Fenollosa Pérez va nàixer a València al 26 de juny de 1897. Era filla de José Fenollosa Pérez, nascut a Benifairó (descendent de la finca de la Regenta a les Alqueries) i de Beatriz Pérez Gómez. Son pare, també metge, va començar a exercir al carrer del Cid a Borriana a partir de 1898, on encara viu part de la descendència d’Antonia.
L’estudi fet pel catedràtic de Geografia de l’IES Ribalta Francesc Mezquita Broch1 ens ha permés apropar-nos a la figura d’Antonia Fenollosa Pérez, coneguda al poble com «Donya Manolita», destacada borrianenca que a dia d’avui ens era gairebé desconeguda per a la majoria de la població.
Criar-se en un ambient cult i, sens dubte, les seues facultats intel·lectuals, degueren afavorir la seua passió per l’estudi. Tant és així que va traure el batxillerat al Francesc Ribalta de Castelló amb excel·lents qualificacions. En obtindre el batxillerat va ingressar a la facultat de medicina de València l’any 1915. Allí va cursar un any preparatori i sis de llicenciatura. Antonia va obtenir la qualificació de sobresalient. A l’orla de 19222 apareix com a una de les dues dones a llicenciar-se. Al costat d'elles figura el que seria el seu marit, també metge, Rafael Arnau Català, natural de Moncofa.
Van casar l’any 1924 i tindrien una filla, Josefa Teresa, i un fill, Rafael. Rafael també seguiria els passos dels seus pares i acabaria llicenciant-se en medicina en l’especialitat de tocoginecologia.
Poc sabem de donya Manolita entre 1924 i 1937. Va estar alguns anys a la Vilavella on el marit va ser alcalde; va nàixer la seua filla l'any 1924 i el seu fill en 1930. En 1936, hi havia hagut un colp d’Estat i s’havia encetat una guerra, i el seu marit, que va ser alcalde durant poc més de dos mesos a l'inici de la república (1931), va haver de marxar a la guerra com a metge militar i després va ser exiliat. Mai va perdre el contacte amb el seu home i pare dels seus fills. Aquest, exiliat a Mèxic, va morir l’any 1974.
La seua consulta i la seua casa estaven al carrer Cor de Jesús 14 (on encara viu una de les seues netes), si bé l’absència d’un sistema públic de salut propiciava que haguera d’anar a atendre a les persones malaltes allà on es trobaren.
Amb el seu treball va aconseguir alçar l’embargament de dita casa en un temps rècord, a finals de gener de 1941 ja no pesava cap càrrec sobre ella promogut per les responsabilitats polítiques del seu marit, tal com es va publicar al BOP de Castelló.
Era una dona seriosa amb el seu treball, recta i professional. És recordada pel seu bon fer en el camp de la medicina amb una especial habilitat per a tractar els problemes oculars.
Donya Manolita va exercir la medicina fins a la fi dels seus dies, l’agost de 1965. No va arribar a jubilar-se perquè un atac al cor li ho va impedir a l’edat de 68 anys. Li quedaven dos per a retirar-se.
Perquè siga recordada com a gran professional i servisca de referència a tota la ciutadania, en especial a les dones, volem reivindicar la seua figura i els durs avatars de la seua vida.