Antonia Fenollosa Pérez va nàixer a València al 26 de juny de 1897. Era filla de José Fenollosa Pérez, nascut a Benifairó (descendent de la finca de la Regenta a les Alqueries) i de Beatriz Pérez Gómez. Son pare, també metge, va començar a exercir al carrer del Cid a Borriana a partir de 1898, on encara viu part de la descendència d’Antonia.

L’estudi fet pel catedràtic de Geografia de l’IES Ribalta Francesc Mezquita Broch1 ens ha permés apropar-nos a la figura d’Antonia Fenollosa Pérez, coneguda al poble com «Donya Manolita», destacada borrianenca que a dia d’avui ens era gairebé desconeguda per a la majoria de la població.

Criar-se en un ambient cult i, sens dubte, les seues facultats intel·lectuals, degueren afavorir la seua passió per l’estudi. Tant és així que va traure el batxillerat al Francesc Ribalta de Castelló amb excel·lents qualificacions. En obtindre el batxillerat va ingressar a la facultat de medicina de València l’any 1915. Allí va cursar un any preparatori i sis de llicenciatura. Antonia va obtenir la qualificació de sobresalient. A l’orla de 19222 apareix com a una de les dues dones a llicenciar-se. Al costat d'elles figura el que seria el seu marit, també metge, Rafael Arnau Català, natural de Moncofa.

Van casar l’any 1924 i tindrien una filla, Josefa Teresa, i un fill, Rafael. Rafael també seguiria els passos dels seus pares i acabaria llicenciant-se en medicina en l’especialitat de tocoginecologia.

Poc sabem de donya Manolita entre 1924 i 1937. Va estar alguns anys a la Vilavella on el marit va ser alcalde; va nàixer la seua filla l'any 1924 i el seu fill en 1930. En 1936, hi havia hagut un colp d’Estat i s’havia encetat una guerra, i el seu marit, que va ser alcalde durant poc més de dos mesos a l'inici de la república (1931), va haver de marxar a la guerra com a metge militar i després va ser exiliat. Mai va perdre el contacte amb el seu home i pare dels seus fills. Aquest, exiliat a Mèxic, va morir l’any 1974.

La seua consulta i la seua casa estaven al carrer Cor de Jesús 14 (on encara viu una de les seues netes), si bé l’absència d’un sistema públic de salut propiciava que haguera d’anar a atendre a les persones malaltes allà on es trobaren.

Amb el seu treball va aconseguir alçar l’embargament de dita casa en un temps rècord, a finals de gener de 1941 ja no pesava cap càrrec sobre ella promogut per les responsabilitats polítiques del seu marit, tal com es va publicar al BOP de Castelló.

Era una dona seriosa amb el seu treball, recta i professional. És recordada pel seu bon fer en el camp de la medicina amb una especial habilitat per a tractar els problemes oculars.

Donya Manolita va exercir la medicina fins a la fi dels seus dies, l’agost de 1965. No va arribar a jubilar-se perquè un atac al cor li ho va impedir a l’edat de 68 anys. Li quedaven dos per a retirar-se.

Perquè siga recordada com a gran professional i servisca de referència a tota la ciutadania, en especial a les dones, volem reivindicar la seua figura i els durs avatars de la seua vida.

Joaquín Peris Fuentes.- “El bou roig”.- Va nàixer el 18 de març de 1854, i va morir l'1 de gener de 1939. Està soterrat junt amb sa mare, Mercedes Fuentes Núñez, on va ser traslladat el 20 de Maig de 1993, encara que cap inscripció dóna fe d'això. Gran intel·lectual i historiador borrianenc, va assistir de xiquet a las escoles oficials de la Mercé. Va estudiar Batxillerat a Castelló i Lleis en la Universitat de València, passant després a Madrid, on es va doctorar. Va obtindre la concessió oficial del Port de Borriana, en el projecte i estudis va gastar molts diners, encara que va patir en amargura unes quantes revoltes populars que li culpaven de que no es fera la cala, la qual cosa li va obligar a cedir la concessió a l'Ajuntament en 1917, por un terç del que li havia costat. Va tindre un arxiu-biblioteca d'un valor incalculable. Va exercir els càrrecs de Jutge i Alcalde, entre l'1 de juliol de 1899 i el 19 d'abril de 1901. Va ser el qui va sol·licitar a la Reina Maria Cristina d'Àustria el títol de Ciutat per a Borriana, que es concediria dos mesos i  mig després de deixar el càrrec, el 7 de juliol de 1901. Sent alcalde va prohibir el “bou per la vila” i el poble pla va demanar el seu cap. Per a ser condescendent va comprar un bou a Sevilla; un banyat castany que es va exhibir en las festes de la Misericòrdia, i que va provocar diversos ferits i tres morts. A partir de llavors el senyor Joaquín va ser “el bou roig”.

Joaquín Echevarría Peris.- Va morir el 13 d'abril de 1925 als 42 anys, d'una simple ferida en un dit, però com llavors no existia la penicil·lina – va començar a comercialitzar-se en 1943 – se li va infectar i van haver d'amputar-se'l; al cap d'unes setmanes li van tallar la mà i més tard el braç, sense que pogueren detindre l'expansió de la necrosi. Joaquín Echevarría era germà de Pedro Echevarría (se suposa que els seus restes van ser traslladats junt amb els del seu tio el senyor Joaquín), enginyer industrial, poeta mordaç i intel·lectual – que va destacar especialment pels seus tres Llibrets de falla per a l'Escorredor i la Ravalera –, i nebot de Joaquín Peris Fuentes “El Bou Roig”, exalcalde i ciutadà il·lustre de Borriana. Joaquín Echevarría era d'esperit emprenedor, i en els començaments de l'aviació, va voler traure's el títol d'aviador i es va anar en 1911 a Pau, al sud de França, registrant-se llavors com el segon pilot titulat de l'aviació civil espanyola. Echevarría tenia passió per la velocitat; primer es va dedicar al ciclisme i després va ser corredor professional de motos. També tenia una gran afició a escriure, i organitzava tertúlies culturals.

Manuel Peris Fuentes.- (1857-1932). Va ser un altre dels personatges destacats de la saga dels Peris Fuentes. A pesar de la coincidència de cognoms, era cosí germà de Joaquín i també va estudiar lleis. Anys més tard apareixeria citat en el llibre acadèmic Curs d'Història del Dret Espanyol d'Alfonso García-Gallo la primera edició del qual es va publicar a l'octubre de 1946. Va ser alcalde de Borriana entre 1895 i 1897 i membre actiu de “Lo Rat Penat”, associació fundada a València en 1878. Historiador i poeta, va reunir 1.500 refranys que va publicar en 1928. En 1931 es va veure embolicat en una gran polèmica, després de formar part d'un jurat que va decidir deixar desert el premi del Llibret de Falla d'eixe any – que ell mateix havia guanyat en 1929 –, degut, segons quines versions, que es ficaven amb el clero, o millor a que jóvens poetes ja li feien ombra. Aquella decisió va provocar el famós “Manifest Faller” que va encapçalar Pedro Echevarría, en el que li van posar de volta i mitja, i inclús li van recordar el seu passat maçó. Va desheretar el seu únic fill i va deixar tot el seu patrimoni a l'orde Salesiana, gràcies a la qual cosa va ser possible construir el col·legi Salesià de la nostra ciutat, que va obrir les seues portes en 1940, huit anys més tard de la defunció del seu generós mecenes.

Juan Bautista Tejedo Beltrán.- “El Bessó”. Va nàixer el 12 de novembre de 1877 i va morir als 75 anys, el 2 de desembre de 1952. Li deien El Bessó perquè va tindre un germà bessó que va morir tot just nàixer. Va assistir durant la seua infància a l'escola del mestre Mariano Selma. Més tard, va cursar el batxillerat a Castelló, on ja va deixar mostres de la seua passió per la literatura. No obstant això, es va anar a València a estudiar Medicina, encara que no va tardar a tornar-se a Borriana, sobretot a rèl de la mort de son pare. Va treballar com a oficial del jutjat de Borriana a les ordes del Secretari Judicial Carlos Sarthou – doctor en dret nascut a Vila-real que en 1920 va ser traslladat a Xàtiva on va dedicar les seues millors energies com a arqueòleg i historiador – . D'este càrrec va passar a ser comptable de la serrería Ros Monfort. Als 38 anys, el 4 de gener de 1915, va ser anomenat cronista i arxiver de Borriana, i l'1 de juny de 1916 Secretari de l'Ajuntament. Com a poeta costumista no va haver-hi un altre que arribara a descriure amb tanta precisió i ironia la forma de ser i els sentiments d'aquella Borriana que li va tocar viure. Els seus col·legues en l'art d'escriure versos, com Pedro Echevarría, el van qualificar com a “l’as dels poetes”. Entre les seues cèlebres frases cal recordar la de: Civis roman-vos sum! ¡Soc de BORRIANA!!.

Vicente Sales Musoles.- “El roget de fanals”. Va nàixer a Borriana el 28 de desembre de 1883, i va morir el 31 de gener de 1958. Va estudiar el batxillerat a València, i més tard, Dret i Filosofia i Lletres, passant a Madrid on es va doctorar en ambdós carreres. El doctorat de Filosofia i Lletres ho va obtindre als 17 anys, sent el més jove doctor d'Espanya. Va treballar de passant en el despatx de Niceto Alcalá Zamora - advocat de gran prestigi, que va iniciar la seua carrera política sent molt jove dins del Partit Liberal del comte de Romanones, i que va acabar sent el primer President de la II República -. Poc després, el 9 d'abril de 1916 va eixir triat Diputat a Corts per la Seu d’Urgell, pertanyent a la dreta liberal republicana. Va ser President de la Secció Agrícola de la Confederació Espanyola d'Empresaris. En quant es va proclamar la II República, va ser proposat per a dos càrrecs que va declinar, amb la intenció de tornar a ser Diputat. El primer, com a Governador Civil d'Alacant, i el segon com a Ambaixador d'Espanya davant del Quirinal (Itàlia). El 28 de juny de 1931 va tornar a ser triat Diputat per la província de Castelló. Finalment, sí que va acceptar un dels càrrecs que li va oferir el seu bon amic Alcalá Zamora, i es va anar com a ambaixador d'Espanya a Rio de Janeiro.

Juan Bautista Sanmartín Domingo.- (1873-1947). Va ser un dels més actius líders obrers de la Borriana de principis del segle XX. Va posar la seua cultura i els seus coneixements, rebuts en el si d'una família conservadora – va estudiar en el Seminari –, al servici dels treballadors, en especial als dels magatzems de taronges, aconseguint que es respectaren uns horaris, la qual cosa li va portar a enfrontar-se al poderós sector d'exportadors tarongers, que pretenien que es treballara de sol a sol. Sanmartín va ser el fundador de la societat sindicalista El Alba Social, que era el sindicat obrer amb nombre més gran d'afiliats en les albors del passat segle, en contraposició a la Unió Católico-Obrera, com ho demostra que amb recursos propis foren capaços de construir l'edifici del Centre Obrer Alba Social, situat en el Raval. Des de les seues responsabilitats com a líder sindical va exigir la construcció del Port de Borriana per a evitar les penoses condicions laborals en què es carregaven les taronges en el Grau, amb la gent ficada en l'aigua, en ple hivern, i els riscos que això implicava per a persones i mercaderia. Es va enfrontar políticament amb molts personatges de l'època, com Joaquín Peris, que tenia la concessió del Port, i amb Jaime Chicharrol. També amb el borrianenc Vicente Cantos Figuerola, director general de Comerç al final del període de la crisi tarongera que va haver-hi entre 1914 i 1918, i amb Vicente Sales Musoles que era el representant de la patronal.
Juan Sanmartín va ser un dels què van pronunciar un discurs el dia de la impressionant manifestació en el Pla, la vesprada del 20 de Març de 1917, davall el lema Barcos, pa i treball!, conseqüència d'una greu crisi que va tindre els seus orígens en la I Guerra Mundial, que va frenar les exportacions, i en la que la desocupació i la fam van fer mella entre la classe treballadora. La societat sindicalista El Alba Social, anys més tard, quedaria integrada dins de la UGT, amb la qual cosa el protagonisme de Sanmartín se va anar diluint en favor d'altres dirigents sindicals ugestistas com Bautista Fortea o José Antonio Gimeno.
Ja amb 58 anys, després de proclamar-se la II República, va formar part, junt amb altres personalitats que més tard serien alcaldes, com a Víctor Marín o Alonso Viana, del Comité de Conjunció Republicano-Socialista que va anomenar com a primer alcalde republicà al metge Rafael Arnau Catalá.

Jaime Chicharro i Sánchez-Guío.- Va nàixer en Torralba de Calatrava, província de Ciudad Real, el 22 d'agost de 1889, en el si d'una família de fortes conviccions carlines i catòliques. Va estudiar en el col·legi dels Jesuïtes a Madrid, i posteriorment va cursar els estudis de Dret en la Universitat de Deusto de Bilbao, i la de Filosofia i Lletres en la Universitat Central, que més tard prendria el nom d'Universitat Complutense de Madrid. Va contraure matrimoni amb Dolores Lamamié de Clairac, amb qui fixaria la seua residència en les les Alqueries, i amb la que tindria tres fills. En 1919 va ser triat Diputat a Corts pel districte de Nules. És en estos moments quan comença el seu suport incondicional a Borriana. Va aconseguir reiniciar l'expedient de la construcció del Port en 1920. Una de les causes que s'havia esgrimit per a retardar la construcció del Port era l'existència d'un altre molt pròxim a Castelló; a pesar d'això, i com a favor personal, el Ministre d'Obres Públiques, es va passar per alt l'informe desfavorable i va aprovar un nou projecte que Chicharro va manar elaborar. Un any més tard es va publicar una Reial Ordre aprovant el projecte del Port. La seua inclusió en els pressupostos estatals va donar l'espenta definitiva a esta infraestructura tants anys demandada. Les gestions de Chicharro van ser un èxit, i a això va contribuir el fet de que El Govern de la nació estiguera compost majoritàriament per membres del partit conservador a què pertanyia. El 30 d'abril de 1920 l'Ajuntament ho va declarar fill adoptiu, i el 2 de Maig, al seu retorn de Madrid, se li va dispensar una gran recepció, alçant arcs triomfals en el seu honor. Va morir el 13 de gener de 1934 en el Sanatori de Guadarrama (Madrid), des d'on es van traslladar les seues exèquies a Borriana. El 2 de setembre de 1961, els seus restes van ser traslladats a un bell panteó, amb un crist, que cobrix la llosa, que va promoure la Comissió Pro-Monumento a Chicharro, que també va encarregar a l'escultor Octavio Vicent la figura que encara hui presidix el jardí d'El Pla. Junt amb ell estan les cendres del seu fill, José Chicharro Lamamié de Clairac, que va morir el 16 de juliol de 2006, als 90 anys d'edat, i que va ser Subgovernador de Bata a Guinea Equatorial.

Milagros López Juan.- Va morir el 26 de juliol de 1938 als 21 anys. Dos anys abans, a l'edat de 19 anys, va ser la primera Reina Fallera que van tindre les Falles de Borriana. Després de nou anys sense falleres, en 1936, van plantar monument i van anomenar les seues falleres majors i les seues dames d'honor La Mercé, La Vila i El Pla. Milagros López Juan representava a la Mercé, junt amb Lolita Ferrada, Lolita Diago, Teresita Ventura i Teresita Colomer. El 16 de març de 1936, quatre mesos abans d'iniciar-se la Guerra Civil, i dins del programa de festes organitzat per l'Agrupació de Cultura i Belles Arts, es va organitzar una gran funció en el Teatre Oberón, presentada per Juan Bautista Tejedo Beltrán “El Bessó”, per a la presentació de les falleres de 1936, i les tres optantes a l'elecció de la primera Reina Fallera Major de Borriana. Estes eren Milagros López Juan, per la Mercé, María Gozalbo Ferrando per la Vila, i Vicentita García Vicent pel Pla. A cada espectador que va acudir al Teatre Oberón – cridat així pel barco Oberón, de la companyia Mala Real Holandesa en què exportaven els propietaris del Teatre–, junt amb l'entrada, se li va donar una targeta amb tres cupons amb els noms de les aspirants, perquè retallaren el nom de la Reina de la seua elecció i la depositaren en una urna. El resultat de l'escrutini va donar com a guanyadora a Milagros López Juan que es va convertir en la primera Reina Fallera de Borriana. El 18 de març de 1936 va tindre lloc en la Societat Casino Borrianenc el primer ball en honor a la Reina Fallera.

Vicente Cañada Blanch.- Va nàixer a Borriana l'any 1900. Fill d'un comerciant de taronges, Vicente Ramón Cañada Mingarro, i de Dolores Blanch Simarro, quan comptava amb 20 anys d'edat es va traslladar a Londres per a treballar en el mercat de fruites del Covent Garden. El seu gran coneixement del negoci, li va portar a convertir-se en el primer agent espanyol importador de taronges i verdures del Regne Unit. La seua activitat comercial, que ràpidament es va estendre per altres ciutats d'Europa, com Hamburg i Liverpool, va córrer paral·lela a una important activitat filantròpica. En Greenwich va adquirir un edifici destinat a l'ensenyança, que posteriorment es va traslladar a Portobello i que en l'actualitat continua funcionant amb el nom d'Institut Espanyol Cañada Blanch. La culminació del seu esperit filantròpic va ser l'entrega, després de la seua mort, l'any 1993, del seu patrimoni a la Fundació Cañadal Blanch de València, que anualment otorga beques als estudiants de la nostra ciutat perquè perfeccionen el seu anglés al Regne Unit.

Juan Varea Segura.- “Juanito Varea”. Varea va nàixer a Borriana en 1908 i va morir a Madrid als 77 anys, el 8 de novembre de 1985. Va ser un dels pocs 'cantaors' no andalusos que hi ha marcat la història del cant i el seu nom continua sent una referència per a les actuals generacions d'intèrprets.
De ben xicotet, junt amb son pare, amb els seus carros i cavalls, es dedicava a transportar les taronges fins a l'embarcador del Grau, per a carregar les caixes en barcasses.
Anys més tard, junt amb la seua família, es va traslladar a Barcelona, on va donar els seus primers passos musicals, fins que va ser contractat per la companyia de Miguel Vallejo, des de la que va botar a la fama. El seu èxit ho va portar portar a gravar els seus primers discs en la dècada dels 30. El seu cant comprenia amb precisió, perfecció i sentiment tots els gèneres, i els crítics i aficionats, a qui sempre va agradar, el consideraven un virtuós dels pals clàssics. Juan Varea va recórrer els 'tablaos' i escenaris de tota Espanya, i també va exportar el seu art flamenc per altres països. A Madrid va triomfar i el seu nom va figurar durant molt de temps en els cartells de Zambra, un dels 'tablaos' més famosos d'Espanya.
Va fundar la seua pròpia companyia, va compondre diversos fandangos i va ser considerat una de les figures més importants de la seua època i referent per a actuals mestres com Enrique Morente. Per desig propi descansa en el cementeri de Borriana, després de la seua defunció en 1985. El 31 d'agost de 2001 se li va anomenar, a títol pòstum, Fill Predilecte, distinció que va rebre a través del seu nét, Juan Diego Varea. Eixe dia es va descobrir una placa en sa casa natalícia en el carrer Burgà, i més tard, enfront de la seua tomba, Antonio Parrado “El Malagueño” va interpretar una oració de la missa flamenca.

Manuel Esteve Reguart.- Va ser alcalde de Borriana entre gener de 1870 i el 4 de juny de 1871. Eren els temps de la Revolució de 1868, crida Gloriosa, con la que s'iniciava el període denominat Sexenni Revolucionari en què després de la caiguda d'Isabel II vindrà un Govern provisional, la monarquia democràtica d'Amadeo de Savoia, la Primera República i, finalment, al desembre de 1874, la Restauració borbònica en la persona d'Alfons XII, després del colp d'Estat del general Martínez Campos. Durant este període es va normalitzar la vida a Borriana, després dels atacs de las partides carlines. Es van iniciar las obres d'eixamplament i redecoració de l'església i per això va desaparéixer el racó o espai de via pública comprés entre el campanar, l'església i la Capella de la Comunió. Així, la porta que hi havia en la capella de la Comunió es va situar diversos metres abans, en la plaça Major, a la mateixa altura que la portada de Sant Salvador. I la que hi havia als peus de l'església es va col·locar en l'entrada pel Pla. La porta del campanar es va ubicar en l'interior del temple.
El 30 setembre de 1870 Nules va demanar separar les seues aigües de reg de les de Borriana mitjançant la construcció de la Séquia Nova. Borriana es va negar, i va anomenar una comissió per a triar lletrats en la que es va iniciar el famós pleit del repartiment d'aigües en Nules.
Per aquell temps  amenaçava la febra groga i es van prendre estrictes mesures sanitàries, com fumigar tot tipus de mercaderies i equipatges a tots els que es baixaren en l'Estació

Juan Bautista Mingarro Salas.- Era l'alcalde de Borriana fa just 100 anys. Va governar el municipi entre el 15 de juliol de 1907 al 30 de juny de 1909. Era metge, igual que el seu germà, Vicente Mingarro Salas, que va ser el primer Director de Sanitat Marítima que va haver-hi a Borriana, i que va morir el 13 de febrer de 1909. També va ser metge dermatòleg el seu fill Juan Bautista Mingarro Benlloch, casat en Irene Caballero, les tres filles del qual, Irene, Mª Carmen i Teresa, encara viuen en el carrer La Carrera. Per aquella època es va inaugurar el Teatre Oberón – actualment Teatre Payá –, pels germans Modest i Víctor Marín Navarro i Ricardo Minuet, que li van posar el nóm d'Oberón com a símbol de la bona sort que havien tingut carregant las taronges en el barco Oberón de la companyia “Roïna Real Holandesa” fins al port d'Amsterdam, ja que mai se les va malmetre un sòl embarcament. Governava Espanya en aquell moment Antonio Maura, sent el monarca Alfons XIII.
El 27 de març de 1908 la Corporació i la Banda de Música van anar a l'estació a rebre a qui fora ministre d'hisenda i senador vitalici Juan Navarro Reverter que venia per a concórrer a l'Assemblea Agrària Tarongera.
Sent alcalde Juan Bautista Mingarro Salas va nàixer qui més tard seria el Cardenal Tarancón.

Vicente Escobar López.- Va ser alcalde de Borriana entre l'11 de gener de 1924 a l'1 d'agost de 1927. Va entrar a governar el municipi quatre mesos després que es proclamara la Dictadura Militar de Primo de Rivera.
Al març de 1924 l'alcalde va rebre el Subsecretari del Ministeri de Foment, el General Pedro Vives Vich, per a que vera la platja en què havia de construir-se el Port i la forma en què es carregaven en el Grau les taronges, amb barcasses, amb la marineria mullant-se fins al pit, la qual cosa va portar a dir al General: “açò és inhumà i quasi salvatge!”, com més tard també relataria l'escriptor nord-americà James Michener.
Vicente Escobar va encapçalar el sec que va rebre el General Primo de Rivera el 20 d'abril de 1924, per a assistir a la benedicció de la Bandera del Somatén de Borriana. La recepció va ser fastuósa, entre altres coses per a veure si d'una vegada per sempre ens construïen el Port.
L'11 de maig de 1927, a causa de les estretes relacions afectives i comercials, l'Ajuntament de València decidix posar-li el nom de Borriana a un carrer paral·lel a la del Comte d'Altea. La inauguració de la placa retolada del carrer Borriana va tindre lloc el 19 de maig, i fins allí es va traslladar l'alcalde amb tota la Corporació Municipal, acompanyats de dos macers i un alguatzil.
El 5 de novembre de 1927 va morir Vicente Escobar sent alcalde, la qual cosa motiu una gran manifestació de dòl en la nostra ciutat.

Vicente Moliner Nadal.- Va ser l'últim alcalde de la II República. Va nàixer el 27 de març de 1903. Son pare tenia un forn en el carrer Sant Bárbara que és la que va de l'Escorredor a l'antiga seu de la Telefónica. Encara que va aprendre l'ofici, prompte va demostrar el seu interés pels estudis. Es va formar en el Seminari del Desert de les Palmes, i va prosseguir els seus estudis en l'Escola de Magisteri. Va ser Mestre Nacional a l'Alcora i després a Borriana. Quan acabava la seua jornada, donava classes nocturnes als treballadors en el Centre Obrer Alba Social, en el Raval. Va ser un dels fundadors del PSOE i la UGT de Borriana. La seua entrada en la vida pública va tindre lloc en les eleccions de febrer de 1936. Després de ser triat alcalde Miguel Alonso Viana – que va substituir a Víctor Marín –, va ser regidor d'Instrucció Pública, càrrec que ocupava quan es va iniciar la Guerra, i que va abandonar a l'octubre d'eixe any, veient tot el que estava passant, inclòs l'assassinat de diversos exalcaldes com Marín. Al gener de 1937 el govern de la República, que també estava contra el caos revolucionari, va intentar controlar la situació que se li havia anat de les mans ordenant la dissolució de tots els Comités Executius Locals que van cometre tot tipus d'atrocitats. Moliner tornaria a l'Ajuntament el 25 de febrer de 1937, però com a alcalde. A pesar del context bèl·lic, durant el mandat de Moliner es van iniciar les obres del Grup Escolar Historiador Viciana, les escoles de Santa Bárbara i les obres de condicionament de la carretera del Port, que van començar el 18 d'octubre de 1937.
Quan el 5 de juliol de 1938 les tropes del general Aranda van ocupar Borriana, la família de Moliner es va traslladar a València. Al març de 1939 tenia els salvaconductes per a anar-se'n amb un dels barcos que van salpar de València amb refugiats, no obstant això va decidir quedar-se perquè la seua dona estava embarassada, i estava convençut de que no els ocorreria res a aquells que no tingueren tacades les mans de sang.
Va ser detingut el 3 agost de 1939, i conduït a declarar al quarter de la Guàrdia Civil de Borriana, on va reconéixer la seua militància política, negant haver participat en els assassinats i excessos comesos pel Comité Executiu Local i la Columna de Hierro, sent ja ell alcalde. Li van acusar de “responsable de tots els excessos comesos en esta població per les hordes roges” i li van portar davant d'un Consell de Guerra que es va celebrar el 7 de desembre de 1939. Mentrestant, va estar empresonat en la Mercé, junt amb altres 1.600 republicans, com el seu col·lega, el mestre Francisco Roca i Alcayde, autor de la Història de Borriana. El mateix dia del juí – que es va celebrar com de costum en el Gran Casino –, el tribunal va fallar la sentència condemnant-li a la pena de mort com a “responsable més o menys directe de quants actes es van realitzar a Borriana”. Ja amb sentència ferma va ser traslladat a la presó model de Castelló. La seua dona María Abad, va fer moltíssim perquè li commutaren la pena. Inclús la viuda de Chicharro, el marit de la qual havia sigut conservador, va escriure una nota d'intercessió, “tinguen la bondat d'atendre a esta família que van ser amics del meu marit”. Va ser afusellat el 21 de maig, a les 5 de la matinada, junt amb l'exalcalde de Vila-real, Pascual Cabrera.

Juan José González González.- “El Rei dels gitanos”. La seua tomba sempre ha sigut una de les més visitades del cementeri. La seua sepultura, sobre pedra negra, amb una fotografia “post mortem”, davall de la qual consta el seu nom i data de l'òbit, i una reixa, encara li donen major halo de misteri.

Al Rei dels gitanos li deien Juan José González González, i segons consta en la seua acta de defunció del dia 4 d'abril de 1912, va nàixer en Iniesta, província de Conca. Era casat pel ritu gitano amb Antonia Escudero Giménez de 23 anys, natural de Daroca (Saragossa) amb domicili en el llit del riu. Va ser junt amb el riu Anna, prop del pont del Camí La Cossa, on va morir a l'edat de 33 anys. Era fill de Juan José i Micaela i de professió tractant d'animals. Va tindre dos fills de la seua unió amb Antonia Escudero: Ramón i Teresa.

Es va dir en el seu moment que el van apunyalar després d'una discussió i que el van portar a l'Hospital de Sant Blai. El comunicat metge que s'arreplega en l'acta de defunció posa que va morir a l'1 de la matinada d'una pleuro-pneumonía.
A Nules, on estava el partit judicial, es va jutjar el 8 de juny de 1914 als presumptes criminals: Antonio Ruà i Enrique González, però mai es va saber quina va ser la sentència.
Els seus besnéts Juan, Francisco i Ramón González, que residixen a Castelló, van comptar que li cridaven el Rei del gitanos perquè com ells diuen era “un home de respecte” que per la seua saviesa exercia una autoritat en la seua família i en la col·lectivitat gitana de tota la província. “La seua mort, asseguren, va ser un acte de covardia”. Compten que, contràriament al que es pensava, en el sentit que la causa de la mort havien sigut diverses navaixades, va perdre la vida d'un tir a traïció. “El nostre besiaio es va barallar i va acudir un seré a posar pau. Com era una persona coneguda, que havia viscut tota la vida a Borriana, el seré, que sabia qui era, li va dir: González, anem-nos i deixa-ho estar, i se'n va anar amb el seré. Va ser llavors quan el qui el va assasinar, va aprofitar la llum del fanal del seré per a apuntar-li i matar-lo a traïció”.

Juan Estornell Moliner “Juanitín”.- Va morir el 19 de novembre de 1985, als 61 anys d'edat. Era un personatge molt volgut a Borriana, que recordava i coneixia el nom de quasi tots, i es parava a preguntar per les persones absents, encara que fera molt de temps que hagueren mort. Alguns disfrutaven cridant-li Pepito, la qual cosa li treia de les casetes i li feia proferir insults. Empalmava els cigarrets i tots els dies visitava la Creu dels Caiguts que hi havia en el Jardí del Bes, amb independència de les circumstàncies metereorológicas. Sempre arrossegava un carro, que de vegades abandonava al mig del carrer – quan li cridaven Pepito -, provocant embossaments. En eixe carro portava tot tipus d'efectes, com a cadires, que li portava a sa mare perquè les reparara.

Vicente Cervera Perelló “Pachónr”.- Va morir el 20 de juny de 1979, als 70 anys. Va ser un empleat modèlic de l'Ajuntament i un gran treballador. Igual agranava, que agafava gossos, com a responsable de la gossera municipal, que portava las partitures de la banda de música. També repartia propaganda, apegava cartells de cine i col·laborava amb algunes comissions falleres. Pachón tenia un defecte de pronunciació, la qual cosa afavoria que alguns – igual que a Juanitín – el imitaren per a fer-li enfadar. Però sobretot , era una persona servicial i molt afectuosa, que es va distingir por la seua amabilitat fins a la seua defunció en la Residència de Càritas. Puc constatar, que tenia una gran habilitat fent figures de paper – papiroflèxia –, que regalava als xiquets que s'acostaven a la Residència a visitar als seus familiars.

Matilde Reig Figuerola.- Va nàixer a Borriana el 21 de juliol de 1909, i va morir, a punt de complir els 65 anys, el 15 de juliol de 1974. Filla de Melchor Reig i Teresa Figuerola, està soterrada junt amb els seus pares i les seues dos germanes.

Matilde Reig va ser la secretària de l'empresari i financer mallorquí Juan March Ordinas, que va fundar la Banca March en 1926. Sa casa, en la que va morir en 1974, és actualment la seu social de la Caixa Rural Sant Josep en el carrer La Carrera. També posseïa un bell xalet en la Malva-rosa - Av. del Mediterrani, 126 -, amb coberta de teula blava marí, propietat actualment de la família Rius Peset, i l'alqueria de la Salmantina, que va ser la casa del senyor Jaime Chicharrol, en el terme d'Alqueries, junt al Camí la Ratlla. Donada la seua elevada condició econòmica, va ser una gran benefactora, sufragant, per exemple, en 1946, la campana de la Mare de Deu de la torre campanar, les obres de reconstrucció de la qual van finalitzar en 1945, després d'haver sigut dinamitada la matinada del 5 de juliol de 1938, hores abans que entraran les tropes nacionals.

Vicente Forner Tichell.- Va nàixer a Borriana en 1850. En la seua infància va acudir a les escoles oficials de l'exconvent de la Mercé. Va estudiar el Batxillerat en l'Institut de Castelló, obtenint tretze premis extraordinaris. Va cursar després la carrera de Dret en la Universitat Literària de València, obtenint la qualificació d'excel·lent. Juntament amb altres valuosos personatges de Borriana va crear un col·legi de segona ensenyança batejat com a “Col·legi Viciana”, on va exercir una càtedra. L'Ajuntament, en 1882, el va anomenar el seu advocat assessor. També va ser Jutge municipal i encarregat per a la confecció de les Ordenances Municipals dels Sindicats de Policia Rural i d'Aigües. En la seua joventut va ser col·laborador de diversos periòdics i en les acaballes de la seua vida va escriure dos importants obres: “La Casa Solar dels Viciana” i “La Família dels Viciana”, una gran obra d'investigació l'edició de la qual va costejar l'Ajuntament. Va morir en 1928 quan preparava diversos estudis sobre els poblats ibers de Borriana, i els primers habitants de la nostra ciutat.