- Amb ocasió de l'esdeveniment s'han realitzat sengles visites per a conéixer la importància d’ambdues construccions

- La Casa Felis és un dels pocs referents que han sobreviscut del racionalisme valencià i el refugi destaca per la seua interessant intervenció museística

La casa Felis i el refugi antiaeri de Borriana han sigut reconeguts com a referents de l'arquitectura local en els actes amb motiu de la Setmana Internacional de l'Arquitectura.

L'alcaldessa de Borriana, Maria Josep Safont, i el regidor de Patrimoni, Vicent Granel, han estat acompanyats en la visita per Ángel Pitarch, president del CTAC, Luis Sendra, degà del COACV, i Iván Cabrera, director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de València i autor del projecte del refugi del camí d’Onda.

El doble acte, organitzat pel Col·legi d'Arquitectes de Castelló (CTAC), l'autonòmic (COACV) i el registre Docomomo d'edificacions modernistes ha posat en relleu la importància d'aquestes estructures per la seua rellevància arquitectònica.

La casa Felis

En l’acte, s'ha col·locat una placa en la façana de la casa Felis, situada al carrer de la Mare de Déu de la Saleta cantonera amb el camí d’Onda, en considerar-se per Docomomo com una edificació digna de ser reconeguda per la població i conservada per a les futures generacions.

L'edifici, un dels pocs exemples que perduren del racionalisme valencià, va ser alçat entre 1935 i 1936, i dissenyat per Enrique Pecourt Betés, que va ser arquitecte municipal i creador, entre altres construccions, del mercat municipal de Borriana o de l’estació de Moncofa.

D'aquesta manera, Borriana ja compta en els seus carrers amb una placa Docomomo, una entitat que vela per la difusió del moviment modernista a Espanya i Portugal. Docomomo col·loca cada any una placa en cada província i afegeix ara la casa Felis al seu catàleg pel seu “valor contrastat” i la seua “excepcionalitat”.

L'edifici va ser un dels primers a assumir l'estètica del racionalisme de línia centreeuropea, inspirat en la modernitat industrial i les fàbriques. Així doncs, es tracta d'una construcció que destaca pel disseny esquemàtic portat a la mínima expressió, en què cap element desentona del conjunt. Per això, des de l’organització de l'esdeveniment destaquen la seua “imatge perfecta” construïda a partir de la regularitat en els buits i de la subtil torre que la corona.

La casa Felis, malgrat ser un edifici que a primera vista pot passar desapercebut, encaixonat entre altres blocs de pisos, destaca en alçar la vista pel perímetre encorbat de la cantonada, la particular volada i la sobreelevació de l'edifici.

La casa va ser dissenyada seguint un racionalisme d'origen pandèmic, en una època en què es pensava que les malalties respiratòries es transmetien a través dels bacteris que hi havia en la pols, per la qual cosa aquest estil minimalista buscava eliminar totes aquelles decoracions i motlures on es posa la brutícia.

A més, aquest edifici, nou en el seu moment, també buscava augmentar la ventilació, alçar les plantes baixes per a allunyar-les de la humitat i crear terrasses i cobertes planes, tot això per a evitar la transmissió de malalties.

La construcció, alçada en plena república, és un dels pocs exemples de racionalisme que queden, ja que aquest nou estil va frenar la seua expansió amb l'arribada de la Guerra Civil i la implantació d'estils més academicistes i decoratius amb el primer franquisme.

El refugi antiaeri

La visita ha continuat molt prop, en el mateix camí d’Onda, per a conéixer la recent intervenció en el refugi antiaeri de la Guerra Civil. Iván Cabrera, director d'aquest projecte, ha explicat que aquest era el més gran de la trentena d’infraestructures subterrànies que es van construir a la ciutat per a refugiar-se dels bombardejos.

En la intervenció, que ha comptat amb la arquitecta tècnica María Tarancón, s'ha intentat habilitar, il·luminar i condicionar el refugi per a la seua visita, però mantenint la seua estructura tal com era, i diferenciant les zones reconstruïdes de les originals.

Per a l'accés s'ha buscat una solució que no interrompera la vorera del carrer, amb la col·locació d’una discreta entrada de fusta a mode de banc, que s'obri en dos ales per a donar accés al túnel, alhora que serveix de barana en obrir-se.

El refugi consta de tres braços, un dels quals està pendent de ser explorat per l'equip d'arqueologia municipal per a conéixer el seu traçat, i consta d'un túnel amb l’entrada en rampa, dissenyat així per a facilitar un accés a gran velocitat sense entropessar-se amb escalons, a causa del poc temps que hi havia entre els avisos i l'arribada dels bombarders.

Els túnels, excavats en una argila estable de sauló, van ser rodejats per arcs de mig punt de rajola, com es pot comprovar en l'actualitat, i destaquen els nínxols en l'entrada, col·locats perquè es pogueren resguardar dones amb xiquets xicotets, per a evitar que foren esclafats per la resta de persones entre la penombra i el caos.